El cantó de la vida, per Gisela Avolio

 

Publicado el 1/3/2022, en Revista digital En el Margen.

https://enelmargen.com/2022/03/01/corresponsales-de-urgencia-el-lado-de-la-vida-por-gisela- avolio

En el “camp” de la psicoanàlisi -si és que a aqueix puguessim atribuir-li aquella qualitat de conformar-ne un, doncs per a això es requeriria d’una constant unificant- és possible que pervisquin en el temps algunes preguntes i argumentacions.

Una d’aquestes és, Per què la guerra? (1) Pregunta que a més encapçalà una carta oberta amb la qual Freud respongué una altra pregunta que Einstein li dirigí: existeix algun mitjà que permeti a l’home alliberar-se de l’amenaça de la guerra?

El per què de la guerra, d’ençà els 89 anys d’haver sigut formulada segueix éssent una pregunta simple i contundent, a l’estil del professor Freud, i la vigència de la qual ens alarma a molts de nosaltres hores d’ara, tot i que no podria assegurar que a la majoria, sens dubte.

Aquest article juntament amb altres que conformen la doctrina freudiana per mencionar Totem i Tabú, El malestar en la cultura, Psicologia de les masses i anàlisi del jo, les Lliçons introductòries, Consideracions sobre la guerra i la mort, etc, ... contenen les investigacions que cerquen i avençen la qüestió de la pulsió de mort. Alguns d’aquests desenvolupaments sobre la indefensió humana, la crueltat, el narcisisme de les petites diferències, la tirania, l’omnipotència, l’agressivitat, la pretensió de domini, adquireixen una dimensió diferent quan s’esdevé la Primera Guerra mundial. Allò que insisteix en tots ells és l’ensopegada inexorable amb la força tanàtica que es complau amb la destrucció del seu propi lloc (2), una força de caràcter demoníac que aspira sempre a un malestar que fins i tot el subjecte mateix pot preferir.

La vida no és un conte de fades tal com volem creure, ens adverteix Freud, perquè en darrer terme no hi ha extermini del mal. I aquells titans, Eros i Thànatos, materialitzats en la pulsió lliuren la perpètua batalla pel programa de la cultura.

D’aquesta manera trobem dispersos en els seus escrits comentaris breus i precisos, alguns irònics sobre l’Estat, però mai amb la pretensió d’una teoria que l’abastaria.

Hom sap també la limitació que la psicoanàlisi com a discurs comporta en tant que no és una cosmovisió. Més aviat és un discurs impossible (juntament amb governar i educar), que procura acollir aquesta impossibilitat i un quefer amb açò. Una meravellosa resposta de Freud a Whilheim Reich i la seva pretensió de prevenir la neurosi es fa patent en la manera com Herr profesor encunyava en el cor del discurs allò impossible: “no és el nostre propòsit ni la finalitat de la nostra existència {referència a la psicoanàlisi}, salvar el món” (3)

Nogensmenys i malgrat del tret apolític que alguns preferiren suposar-li quan a la pregunta de Max Eastman, “què és vostè políticament?” , respongué, “Políticament, no sóc res”, Freud destil·là una posició ética i humana davant dels fets de la cultura.

Joan Rivière relata en la biografia que Jones realitzà, que en ocasió de les crítiques que hom li feia per no definir-se d’un color polític enfront de l’ascens del fascisme, no ser ni blanc, ni negre, ni roig, Freud va contestar dient que políticament s’havia de ser d’un sol color: el color carn. (4)

És que potser la neutralitat de l’analista equivaldria a la insensibilitat? No, definitivament. I considero que aqueixa és l’orientació freudiana!, en tant que si en quelcom recau l’abstinència de l’analista -que està limitada al dispositiu- serà en no suposar saber quin és el Bé del subjecte sinó en una ètica del desig, tal com va ensenyar Lacan; mentres que res impedeix que la seva sensibilitat el faci reconèixer-se en el color carn, i així s’oposi a allò que implica un atemptat al valor de la vida. Un valor que mai és major per a uns que per als altres.

En aquest sentit considero que és possible una posició que no deixa de ser política, però sense vestir-se amb la identificació a una bandera, sinó amb la defensa (concepte car a Freud) de la vida; en el camp de la psicoanàlisi, cada vegada prendre partit és estar del cantó de la vida.

Traducció al català de Joan Pijuan

Imprimeix